Els orígens d'ARPANET i la llavor del correu electrònic modern

Quan Internet cabia en una habitació

A finals dels anys 60, en plena Guerra Freda, un grup d’investigadors de l’Agència de Projectes d’Investigació Avançada del Departament de Defensa dels EUA (ARPA) buscava una forma de connectar ordinadors entre universitats per compartir informació científica.

En 1969 va néixer ARPANET, una xarxa experimental que unia quatre nodes: UCLA, Stanford, Santa Bàrbara i Utah. La primera transmissió de dades va ser tan simbòlica com fràgil: el missatge havia de ser “LOGIN”, però la xarxa es va caure després de les dues primeres lletres. Només va arribar “LO”.
Va ser el primer error… i el primer pas cap a Internet.

El naixement d’ARPANET

ARPANET es va dissenyar com una xarxa descentralitzada, capaç de mantenir la comunicació fins i tot si un dels seus nodes caia. El seu objectiu inicial era tècnic i militar, però ràpidament es va convertir en un laboratori d’idees sobre com intercanviar informació entre persones a través de màquines.

El sistema usava el protocol NCP (Network Control Protocol), precursor del TCP/IP actual, i ja implementava conceptes com enrutament, paquets de dades i servidors intermedis. Era la llavor del que avui anomenem Internet.

Ray Tomlinson i el primer correu electrònic

En 1971, un enginyer anomenat Ray Tomlinson, treballant en BBN (l’empresa contractada per ARPA), va idear una forma d’enviar missatges entre usuaris de diferents ordinadors dins de la xarxa. Per distingir usuari i màquina, va triar un símbol que ja existia en els teclats però no s’usava en noms propis: la @ (at).

El seu primer missatge, enviat entre dos ordinadors DEC connectats un al costat de l’altre, va ser probablement alguna cosa trivial —“QWERTYUIOP” segons ell mateix—, però va canviar la història de la comunicació humana.

Havia nascut el correu electrònic.

De la comunicació entre màquines al correu entre persones

Durant els anys 70 i 80, el correu electrònic es va convertir en l’aplicació més usada d’ARPANET.

Van néixer els primers conceptes de safata d’entrada, llistes de distribució i respostes automàtiques, i es van estandarditzar els protocols que encara usem avui:

• SMTP (Simple Mail Transfer Protocol) – 1982
• POP (Post Office Protocol) – 1984
• IMAP (Internet Message Access Protocol) – 1988

El correu electrònic va passar de ser una eina d’enginyers a convertir-se en el llenguatge universal de la comunicació digital.

Del caos del spam a l’autenticació del remitent

L’èxit de l’email va portar amb si la seva gran debilitat: l’absència d’autenticació nativa. El protocol SMTP no comprovava si qui enviava un missatge era realment qui deia ser, la qual cosa va obrir la porta al spam, la suplantació i el phishing.

Per mitigar aquests problemes van sorgir els estàndards:

• SPF (Sender Policy Framework) – per validar servidors autoritzats.
• DKIM (DomainKeys Identified Mail) – per signar els missatges digitalment.
• DMARC (Domain-based Message Authentication, Reporting and Conformance) – per establir polítiques de validació.

Tot i això, el correu electrònic continuava sense poder oferir proves legals verificables d’enviament, lliurament o contingut.

Del primer “@” al correu electrònic certificat

Cinquanta anys després d’aquell experiment en ARPANET, el correu electrònic ha evolucionat fins a convertir-se en un sistema de comunicació universal, però també en un canal on la confiança digital és fonamental.

Aquí neix el concepte de correu electrònic certificat, que transforma l’email tradicional en una comunicació amb validesa probatòria, capaç d’acreditar:

• Què es va enviar.
• A qui es va enviar.
• Quan es va posar a disposició.
• I que el contingut es va mantenir íntegre.

Si ARPANET va ser el primer intent de garantir la continuïtat tècnica dels missatges, el correu certificat representa avui la garantia de la seva autenticitat i validesa jurídica.

El que va començar com un experiment per connectar màquines va acabar connectant persones.
Avui, el correu electrònic certificat connecta també confiança, evidència i seguretat digital.

Conclusió

Dels laboratoris militars als sistemes de confiança digital, la història del correu electrònic és també la història de com vam aprendre a confiar en els missatges que intercanviem.

El símbol @ va unir noms i màquines; la certificació electrònica uneix ara tecnologia i certesa jurídica.

En cada evolució —d’ARPANET a eEvidence— hi ha un mateix propòsit: que la informació arribi, es conservi i pugui demostrar-se.