Fiabilitat Legal de l'Email Certificat per a les Obligacions de Comunicació dels Procuradors

Les plataformes de certificació basades en proporcionar per correu electrònic un enllaç per descarregar una comunicació plantegen, en l’àmbit del compliment de les obligacions d’informar dels procuradors respecte als advocats, dues qüestions fonamentals:

1. Proporcionen aquestes plataformes una major fiabilitat jurídica respecte a eEvidence?
2. Proporciona eEvidence l’adequada fiabilitat jurídica per a l’acreditació del compliment d’aquestes obligacions?

En aquest document tractem de respondre a ambdues qüestions.

Marc Regulador

El 2016 va entrar en vigor el Reglament (UE) No 910/2014 de 23 de juliol de 2014 relatiu a la identificació electrònica i els serveis de confiança, entre els propòsits del qual està el d’establir un marc regulador comú en la definició i identificació dels serveis de confiança en les transaccions electròniques. En el marc d’aquest Reglament, eEvidence es defineix com un “servei d’entrega electrònica certificada”:

un servei que permet transmetre dades entre parts terceres per mitjans electrònics i aporta proves relacionades amb la gestió de les dades transmeses, inclosa la prova de l’enviament i la recepció de les dades, i que protegeix les dades transmeses davant els riscos de pèrdua, robatori, deteriorament o alteració no autoritzada. (Article 3.36).

Sobre el qual el Reglament afegeix:

A les dades enviades i rebudes mitjançant un servei d’entrega electrònica certificada no se’ls denegaran efectes jurídics ni admissibilitat com a prova en procediments judicials pel mer fet d’estar en format electrònic o no complir els requisits de servei qualificat d’entrega electrònica certificada. (Article 43.1).

A més, el servei eEvidence compleix amb alguns dels requisits per tenir la consideració de “servei qualificat” (Article 44.1), entre ells el d’identificar al remitent, el de garantir la no alterabilitat de les dades transmeses en protegir-les amb una firma electrònica i el d’establir mitjançant un segell qualificat de temps la data i hora d’enviament i recepció de les dades.

Idèntic marc normatiu s’aplicaria als serveis en què es proporciona accés a la comunicació mitjançant un enllaç lliurat per correu electrònic, podent aquests serveis gaudir de la consideració de “qualificats” únicament en aquells casos en què per a la descàrrega de la comunicació medie la identificació del destinatari, és a dir, la identificació de qui porta a terme aquesta descàrrega.

Deixant a un costat el recolzament legal d’ambdós serveis, el que aquí es pretén és determinar quin dels dos proporciona majors garanties de compliment del deure dels procuradors en relació a la comunicació amb els advocats.

Sobre els Deures del Procurador

En el marc de la relació procurador-advocat, entenem que, segons l’art. 26.2.2º de la LEC, les obligacions de comunicació del procurador es limiten a haver de “transmetre a l’advocat (…) tots els documents, antecedents o instruccions que se li remetin o pugui adquirir (…)”. Conseqüència lògica d’aquesta obligació és la càrrega de poder acreditar el seu compliment. Per tant, la necessitat de prova se centra en poder acreditar la transmissió, o si es vol l’“entrega”, d’una determinada comunicació, amb independència de si la mateixa ha estat o no llegida pel seu destinatari (advocat).

A priori cabria pensar que un servei consistent en la remissió d’un enllaç per a la descàrrega del qual es requereix la identificació de l’advocat destinatari afegeix a qualsevol altre servei l’evidència que una persona concreta hauria accedit a –¿llegit?– la comunicació. Tanmateix, i tenint en compte la complexitat que aquesta identificació revesteix, procedeix insistir en quin és realment l’obligació (i la càrrega probatòria) del procurador. Al nostre entendre, aquesta obligació (i càrrega) es limita a la transmissió/entrega de la comunicació, no estenent-se a la efectiva lectura (o accés) de la mateixa per part de l’advocat.

Partint de l’anterior, el que mereix ser comparat és un mètode que acredita l’efectiva entrega d’una comunicació a la safata de correu de l’advocat (mètode eEvidence), davant d’un altre mètode que acredita d’una banda l’entrega d’un enllaç a la safata de l’advocat i d’una altra la eventual descàrrega de la comunicació.

Dubtes sobre el Mètode Basat en Enllaços

No apreciem diferències significatives en l’acreditació del que ambdós mètodes lliuren a la safata del destinatari. És en la prova sobre l’activació de l’enllaç i la descàrrega de la comunicació on identifiquem alguns problemes en el mètode mitjançant enllaç, problemes que poden fer complexa, i fins i tot dubtosa, la seva eficàcia probatòria:

• S’emetrà un certificat de les comunicacions no descarregades?
• Quina demora pot existir entre la posada a disposició de l’enllaç i l’emissió d’aquest certificat?
• Si només es certifica en descarregar, com acreditar les comunicacions mai accedides?
• Què ocorre si l’enllaç l’activa un sistema automàtic de seguretat (sandbox) en lloc de l’advocat?
• Pot realment vincular-se la IP de la descàrrega amb l’advocat destinatari?

Aquestes situacions mostren la debilitat del mètode basat en enllaços.

Fiabilitat Jurídica del Mètode eEvidence

eEvidence lliura la comunicació directament al servidor de correu del destinatari, posant-la a disposició de l’advocat sense requerir cap acció de la seva part. eEvidence deixa constància (prova) de qui va enviar la comunicació, quin era el contingut exacte de la mateixa, a qui anava dirigida, quin servidor de correu la va acceptar i quan va ocórrer aquesta entrega.[1]

Avantatges del mètode eEvidence:

• El certificat s’emet en segons, just quan es confirma l’acceptació en destinació.
• Si la comunicació no pot lliurar-se, el procurador és informat immediatament.
• Es lliura al servidor de correu definit pels registres DNS públics del destinatari, informació verificable i no objectable.

En conclusió, a través d’eEvidence el procurador obté una prova suficient de la part essencial de la seva obligació de transmetre o lliurar (en un suport durador com és el correu electrònic) les comunicacions a l’advocat, amb independència de si aquest les llegeix o no[2].

FAQs

Quina és la Principal Obligació d’un Procurador a Espanya?
Transmetre a l’advocat tots els documents, antecedents o instruccions que rebi o adquireixi, i poder acreditar aquesta transmissió.

És Obligatori Provar que l’Advocat Va Llegir la Comunicació?
No. L’obligació es limita a acreditar la transmissió/entrega, no la lectura efectiva del missatge.

Per Què l’Email Certificat és Preferible a les Plataformes amb Enllaços?
Perquè l’email certificat aporta prova immediata i immutable de la transmissió i entrega, sense dependre de descàrregues, IPs canviants o disponibilitat de servidors externs.

Està Reconegut Legalment l’Email Certificat a la UE?
Sí. Segons el Reglament (UE) 910/2014 (eIDAS), els serveis d’entrega electrònica certificada tenen ple efecte jurídic i validesa com a prova en judici.

Conclusió

L’email certificat amb eEvidence ofereix als procuradors el mètode més sòlid, simple i jurídicament fiable per acreditar el compliment de les seves obligacions de comunicació amb els advocats. A diferència dels sistemes basats en enllaços, evita dubtes sobre descàrregues, IPs o disponibilitat tècnica, garantint una prova immediata i verificable de la transmissió en un mitjà durador.

Per als procuradors, això significa seguretat jurídica, eficiència i tranquil·litat en l’exercici dels seus deures legals.

Carlos Ticó
CEO, eEvidence

[1] Pel que fa al valor probatori d’aquesta entrega i davant l’absència d’altres referències normatives, cal tenir en compte el disposat en l’article 28.2 de la Llei 34/2002 (LSSI), així com l’article 11 de la directiva 2000/31/CE de 8 de juny de 2000.

[2] Sense ser exigible acreditar l’efectiu accés/lectura de la comunicació, 152.1.2º, tercer paràgraf, la intervenció d’eEvidence seria suficient per deixar “constància suficient d’haver estat practicad(a) en la direcció electrònica habilitada al efecte, triada pel destinatari.” (Article 152.1.2º paràgraf 3 de la LEC).

[3] Observi’s que segons aquest precepte l’obligació del procurador és la de “transmetre” o “passar”, ni tan sols se li obliga a lliurar.

[4] Encara que referit a les notificacions de l’Administració de Justícia a les parts, l’Article 152 de la LEC valida la notificació realitzada per email, sense exigir en cap cas l’“obertura” o lectura efectiva ni la identificació del lector. En absència d’altres referències, pot concloure’s raonablement que si això és vàlid per a notificacions judicials, també ho és per a les comunicacions entre advocat i procurador.